El Condensador de Fluzo 1×11 – Depict

Com, que no vau poder prendre nota de totes aquelles recomanacions culturals de les quals amb tantes ganes us parlàvem? Que heu tornat a sentir el podcast (AQUÍ, per cert), però com que no vocalitzem de vegades no s'entén un carajo, ni agafeu el nom d'aquell músic anglès que sona tan bé? Que voleu tenir una mica més d'info (una mica, no massa, no ens emocionem, que a partir d'aquí la feina és vostra) sobre tot el fluzomaterial que cada setmana us portem dirèctament a taula? Doncs ja sabeu, desplegueu aquest Depict, traslació a la paraula escrita de tot el que es va coure dijous passat al Fluzo i deixeu vos embolicar per l'indipop electrònic de Toro y Moi o James Blake. Xapusseu-vos en els casos rocambolescs de l'aturmentat John Luther. Feu un exercici de remembering kamikaze amb els Smashing Pumkpins, deixeu-vos manipular pel mag Prospero o poseu-vos tontos amb el romanticisme tràgic de Gus Van Sant i Manuele Fior.

MÚSICA - CONCERTS: TORO Y MOI i JAMES BLAKE

La sala Razzmatazz segueix celebrant el seu onzè aniversari, i després de la visita d'adalids del dance rock amb segell de qualitat DFA com James Murphy o The Rapture, toca el torn a dos d'aquells artistes hot del panorama de pop electrònic actual. Es tracta de Chaz Bundick, aka Toro y Moi, un paio que amb el seu segon disc, Underneath the Pine, ha posat als indies en peu de ball gràcies a una mescla de synth molt 80's i funkillo un punt negroide. I James Blake, autèntica revolució de vintipocs anys que gràcies al seu primer llarga durada homònim ha captivat a l'aficionat a cop de dubstep de dormitori, inditrònica de darrera generació i una veu i cadència soul també, en certa manera, força negra. Encara sou a temps: Toro y Moi el 5 de desembre (+info) James Blake, el 8 (+info)

THE SMASHING PUMPKINS

Fem una ullada a l'armari dels 90, ens posem una mica grunges (branca sinistra) i fem un petit homenatge a nosaltres mateixos, als nostres nosaltres d'aquella època en què les guitarres eren a l'ordre del dia i les melodies baladeres ens posaven tontos, tontos. Billy Corgan ressucita/renova el cadàver Smashing Pumpkins per posar en marxa la gira Kaleidyscope que l'ha de tornar a fer milionari i, de pas, com diem, ha de reactivar les nostres glàndules de la nostàlgia. Un altre dels convidats per celebrar l'aniversari de la sala barcelonina de la qual teniu aquí, com sempre, +info.

NACHO UMBERT

Nacho Umbert no necesita àvies després de l'allau d'elogis que li estan plovent des que va presentar el primer disc en solitari l'any passat, aquell Ay... que el posava de nou a la carretera de l'indie estatal després d'haver protagonitzat als noranta una aventura insòlita al capdavant dels fugaços Paperhouse (un únic LP l'any 96: Adiós). Ara, un any després, torna amb un No os creáis ni la mitad que tira de continuisme per a seguir construint petites joies de pop recollit, perles de poesia quotidiana banyada d'escapades de fantasia somniadora. Si no canvia el rumb, al tercer cansarà. De moment, enamora amb facilitat insultant. La prova, dimecres 14 de desembre al Music Hall. +info

CATODICISME: Midseason USA

Tot esperant que arribin les renovacions serièfiles de la temporada nadalenca (ja us en parlarem) enxufem el termòmetre sota l'aixella del mercat televisiu americà per descobrir què se n'ha fet de totes aquelles brillants promeses de futur que les networks ens feien tot just fa tres mesos. Han aguantat Terra Nova, Homeland, American Horror Story? La segona temporada de Boardwalk Empire, que ja va trencant cap a un final imminent, acabarà sent millor que la primera? I els productes de tipus fantàstic, aguanten el tipus? Estan els Walking Dead tan morts com semblen? I Fringe? Traspassaran definitivament a l'altre món l'Olivia & co. quan s'acabi la present temporada? S'acumulen les feines davant les petites pantalles (sí, en plural).

LUTHER

Idris Elba torna a la televisió després d'haver deixat mig món amb la boca oberta gràcies al seu Stringer Bell (The Wire) amb aquest "detectiu atípic", personatge molt britànic en casos d'assessins igualment atípics i... britànics. Una sèrie policíaca a l'ús que no obstant amaga cops revulsius, tant en la forma com en el fons, i que acaba convertint-se, gràcies a la impressionant química d'una enorme Ruth Wilson i el propi Elba, en una sèrie tant addictiva com elegant. Tot cortesia, who else, de la BBC i el seu habitual (i envejable) nivell de producció. +info

VINYETES: MANUELE FIOR – Cinco mil kilómetros por segundo

Encisadora història d'amor/desamor protagonitzada per una parella italiana que acaba coneixent l'amargor de la separació, la distància física i el pas del temps. Manuele Fior, guanyador de la Fauve d'Or al prestigiós festival d'Angoulème gràcies a aquesta mateixa obra, ens porta una història atractiva a la vista (un tractament del color amb aquarel·la francament impressionant, d'una força plàstica colpidora) i amb un impacte emocional que perdura en el temps. +info

Esta es la historia de amor entre Piero, un apasionado de la egiptología, y Lucia, una estudiante de la obra de Ibsen. Sin embargo, a pesar de que se aman, estos dos italianos desarraigados no pueden compartir sus vidas… Ambos necesitan viajar, ver y descubrir el mundo con (y a veces sin) el otro. Su historia de amor se desarrolla poco a poco. Su vida avanza y las distancias se alargan o se reducen, pero ellos no dejan de buscarse.Este relato de Manuele Fior nos sorprende por su ritmo y su temporalidad: uno se encuentra con los personajes durante diferentes momentos de su vida, enfrentándose a problemas y a situaciones nuevas. Entre el desarraigo y el paso del tiempo, Fior nos brinda un libro colorido aunque profundo, con una historia posible y emocionante. +info

GRAN PANTALLA - ESTRENES: CARY FUKUNAGA - Jane Eyre

El primer plat en el nostre menú de Mia Wasikowska per la setmana és l'estrena de Jane Eyre, la versió que Cary Fukunaga dedica al clàssic de Charlotte Brontë i que suposa una aproximació respectuosa i rigorosa, potser massa i tot, amb la participació del darrerament ubic Michael Fassbender (també present a Un método peligroso) i la gran dama del cinema britànic (una d'elles) Judi Dench. Impecable factura visual i una certa fredor de sentiments per a una pel·lícula que fàcilment trobarà un públic agraït. +info

Jane Eyre, una muchacha educada en un orfanato, huye de Thornfield House, poco después de haber sido contratada como institutriz por el acomodado Edward Rochester. La aislada y sombría mansión, así como la frialdad del dueño de la casa ponen a prueba la resistencia y la fortaleza de la joven. Sin embargo, después de reflexionar sobre su pasado, su curiosidad natural la impulsará a regresar para averiguar el terrible secreto que oculta el señor Rochester.

GUS VAN SANT - Restless (sin descanso)

Gus Van Sant redueix la quantitat d'experimentació i camina sobre segur en la seva darrera pel·lícula després de la reputada i més hermètica Paranoid Park. I això no té per què ser dolent. Restless és un deliciós drama romàntic que el director pren com a excusa per tornar a les seves temàtiques habituals: a través de la història d'una noia (la Wasikowska de nou) a qui li queda poc temps de vida i d'un noi amb qui estableix una profunda relació sentimental i que té un difícil lligam amb la mort, Van Sant torna a parlar de joves descolocats, perduts per la vida. Sigui com sigui, és una pel·lícula preciosa que lluita en un perillós cara a cara amb la carrincloneria, però en surt finalment victoriosa. +info

Narra la historia de amor de una joven pareja. Ella (Mia Wasikowska) es una enferma terminal que se enamora de un chico (Henry Hopper) al que le gusta asistir a funerales. Ambos se encontrarán además con el fantasma de un piloto kamikaze japonés (Ryo Kase) de la II Guerra Mundial.

LLETRAFERIDES: DAVID VANN - Caribou Island

La lletraferida del David Vann és de les grosses. Ja ha deixat de sagnar gràcies al poder terapèutic de l'escriptura i l'exorcisme de dimonis diversos. Però el cas és que a l'adolescència el pare se li va suicidar. Arran d'aquest fet, les primeres passes de Vann es van encaminar cap a una Sukkwan Island negra i pessimista. Ara, amb Caribou Island, la seva segona novel·la, l'escriptor d'Alaska rebaixa les tintes, però poc: ara una família en descomposició protagonitza un relat dur sobre la (im)maduració, la incapacitat de mantenir relacions estables i l'erosió de les parelles per culpa de la rutina. Una narració tan àgil com carregada de simbolismes i tocada de mort pel fred inclement d'uns paratges que exerceixen de catalitzador de les emocions. +info

En medio del paisaje salvaje de Alaska, el matrimonio formado por Irene y Gary va a la deriva. Para cumplir un viejo sueño de Gary deciden construir una cabaña en un remoto rincón de la isla. Irene sospecha que el plan de Gary es el primer paso para abandonarla y pronto comienza a sufrir extrañas jaquecas y le asaltan recuerdos de un trágico pasado familiar. Cuando el duro invierno llega sin previo aviso, la pareja se ve sometida a una tensión insólita. Su hija mayor, Rhoda, intenta ayudarles aunque ella misma está atravesando una crisis personal.

Caribou Island cuenta una tragedia demoledora, una historia ambientada en una tierra hostil a la vez que grandiosa. La novela tira de ese hilo vital que es la comunión con el entorno y sitúa a los personajes en un auténtico paraje animado, pero ni siquiera la idílica alianza con la naturaleza ayuda a los personajes a escapar de una amenaza terrible y constante.

ESCENA: WILLIAM SHAKESPEARE segons DECLAN DONELLAN - La Tempestad

El Lliure acull aquests dies -fins el 4 de desembre- ni més ni menys que un text clàssic de Shakespeare. El britànic Declan Donellan adapta l'obra a la seva pròpia i lliure manera, barrejant música, dansa i projeccions de vídeo, aprofitant el marc de l'Any Dual Espanya-Rússia de 2011: els actors són russos i la història se situa al mateix país. Una bona oportunitat per tornar-nos a apropar al text i conèixer-ne una visió fresca i diferent. +info

Aquesta producció intensament física barreja música, dansa i projeccions de vídeo per donar vida a aquesta illa i posar en relleu la part de “la il·lusió” que conté l'obra de Shakespeare. Fent referències directes a la ideologia comunista del segle xx i a l'auge de consumisme de la Rússia actual, l'espectacle teixeix hàbilment un discurs polític i modern a partir del text clàssic. Donnellan manipula les emocions del públic talment l'envellit Pròsper quan s’alça per damunt de l’escena i transforma l'acció a favor seu.

“El muntatge, fascinantment representat en rus, és fluid i porta l’espectador a través de l’acció amb la força de la marea.(···) Una astuta i absorbent visió de la crueltat i la compassió.” (The Times)

PLAYLIST: LA MÚSICA DE EL CONDENSADOR DE FLUZO 1×11

TORO Y MOI – Still Sound
JAMES BLAKE – The Wilhelm Scream
JAMES BLAKE – Limit to Your Love
LOS PLANETAS – Un buen día
CHRISTINA ROSENVINGE - White Hole
ELLIOTT BROOD – Johnny Rook
MATT ELLIOTT – C. F. Bundy
MANEL – En la que el Bernat se’t troba
BEDROOM – El fum blanc
NACHO UMBERT – La verdad es que me da igual
NACHO UMBERT – Una chica espectacular
NACHO UMBERT – No os creáis ni la mitad
CHRISTOPHER TYNG - Futurama
NRUCE SPRINGSTEEN - 57 Channel and Nothing On
NICK CAVE – Loverman
MAIKA MAKOVSKI – Nevermore
KAISER CHIEFS - I Predict a Riot
THE SMASHING PUMPKINS – Disarm
THE SMASHING PUMPKINS – Tonight, Tonight